Segons el Suprem, es desestimen els recursos presentats per l'empresa ja que "la utilització de l'amiant en processos industrials, especialment la inhalació de la pols que es desprenia de la fabricació de productes derivats, conformava un indiscutible risc per a la salut perfectament conegut", de manera que Uralita tenia coneixement del risc que suposava tant pels seus treballadors com les famílies i veïns de la zona, compresa entre Ripollet i Cerdanyola del Vallès. Els veïns, "passius ambientals" segons la sentència, van ser també perjudicats per l'empresa “ja que lluny d'observar-se la cura exigible (per evitar riscos derivats del grau elevat de perillositat dels materials), es va incrementar el risc en la gestió, amb deficiencies de manteniment intern dels nivells de contaminació i contaminació ambiental”.
La sala reconeix també la responsabilitat de l'empresa respecte els "passius domèstics", per la facilitat de les partícules tòxiques de l'amiant d'adherir-se a la roba dels treballadors i arribar així a casa, on eren inspirades pels seus familiars. També confirma la compatibilitat entre les indemnitzacions reclamades pels hereus de les persones afectades ja mortes i les corresponents al dany experimentat per aquestes com a perjudicats per les morts.
