Ripollet recupera la història del ‘Boig de la plaça d’en Clos’ amb motiu de la Setmana Internacional dels Arxius

Els arxius catalans celebren del 6 al 12 de juny la Setmana Internacional dels Arxius, que promou el Consell Internacional d’Arxius (CIA/ICA).  El dia central serà el 9 de juny, Dia Internacional dels Arxius, que pren com a referent la creació del propi (CIA/ICA) per part de la UNESCO l’any 1948. En aquesta edició, l’Arxiu municipal de l’Ajuntament de Ripollet col·labora amb la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, que, amb el lema ‘Busquem exploradors i exploradores d’històries. Descobreix-les’, ha programat diferents activitats basades en l’elaboració d’històries i fets verídics esdevinguts amb un final sorprenent, increïble o intrigant. A més, han d’estar documentats a partir de documents originals conservats als propis arxius de Catalunya.

En el cas de Ripollet, l’Arxiu municipal presenta uns fets ja va descriure Manel Mogas en ‘Històries de Ripollet’ i seran reproduïdes en altres publicacions locals, els quals fan referència al cas conegut popularment com el Boig de la plaça d’en Clos. Es tracta d’una història real que va succeir a Ripollet a finals dels segle XIX i que posarà fi a la nissaga dels Clos, família arrelada a la ciutat des del segle XVII i que tenia el casal a la plaça de la Salut, que posteriorment donarà lloc a la pròpia Plaça d’en Clos. Aquest personatge real és Ezequiel Clos i Fatjó, estudiant de dret, qui, després d’un suposat desengany amorós –si atenem a la crònica oficial- va embogir i acabarà sent internat en un sanatori.

Un temps després i mentre tornava a residir en la casa familiar, es produeix un nou intent per part dels familiars de reingressar-lo de nou al sanatori.  Aquest nou intent provocarà una mobilització popular i alteració de l’ordre públic amb llançament de pedres i l’intent d’accedir a l’edifici per impedir la sortida de la població del veí i evitar així el reingrés. Els esdeveniments es van produir al llarg d’una nit, quan el carro que havia de traslladar Ezequiel al sanatori va fer acte de presència. Segons el relat popular, les rodes –aleshores de fusta i ferro- havien estat recobertes amb goma per evitar fer soroll i alçar sospites. Fet però que no va impedir la presència de veïns que ja estaven alertats per rumors.

Aquesta alteració de l’ordre públic que es produeix, serà reflectida en una sessió del Ple municipal del dia 13 de juny de 1891, un dia després dels fets.  En aquesta sessió, l’Alcalde declara que l’alteració de l’ordre de la nit anterior, es va produir per l’intent de reingressar Ezequiel Clos en un sanatori. Atenent a les paraules de l’alcalde i que reprodueixen a les dels manifestants, aquest veí no havia provocat cap infracció i el seu internament no havia causat res més que un agreujament del seu estat de salut.

Així doncs, l’acció dels veïns va paralitzar la sortida d’Ezequiel Clos de la ciutat de Ripollet i permetrà que aquest continués residint al seu domicili, sent cuidat pel veí Joan Gorchs i posteriorment pel fill i net d’aquest, Ignasi i Joan Gorchs.  Segons la tradició oral popular, Ezequiel sortia sovint al pati interior de la casa on hi havia arbres fruitals i ho feia cobert per un llençol blanc, fet que provocava perplexitat dels nens que saltaven els murs del pati per veure’l i que acabaven fugint en identificar-lo com un fantasma. Entretant i passats els anys, resta el dubte de saber si la malaltia de l’hereu i últim Clos va esdevenir per un desengany amorós –com ha transmès la versió més oficial- o va ser fruit d’un enverinament per part de familiars per fer-se amb l’herència –concretament els seus oncles-, versió que també ha mantingut la tradició popular oral.

En tot cas, Ezequiel romandrà doncs per sempre més a Ripollet, gràcies a l’estima, la lluita i la perseverança dels seus veïns i acabarà morint el dia 15 d’agost de 1943 a l’edat de 79 anys i després d’haver viscut sol durant 50 anys en la casa familiar. Es posava fi a la nissaga dels Clos a Ripollet i que donarà peu a aquesta història misteriosa i trista sobre aquest personatge. Successos que resulten alhora encoratjadors pels resultats de la lluita col·lectiva d’uns veïns compromesos amb el veí malalt i solitari i que l'Arxiu Municipal de Ripollet ha volgut recuperar.