A Fons Vallès: Per què novel·la romàtica?
Homaira Luna: Sent sincera, perquè va sortir així, va sortir sol. El procés d'escriptura va ser molt fluid i el que va començar sent una manera d’alliberar tensions i creativitat es va convertir en una novel·la romàntica. Suposo que era una cosa que portava dins i havia de sortir. L'escriptura com a tal és una teràpia i, de vegades, no som conscients d’allò que ens incomoda, disgusta o exalta fins que no ho plasmem en paper. No cal dir que és un dels gèneres que més m'agraden i, per tant, més llegeixo, així que era fàcil que fos així.
AFV: L’amor està sobrevalorat?
HL: No, l’amor pot amb tot. L’amor mou muntanyes, però també les destrueix. Passa com tot a la vida. En la mesura justa i d’una manera sana, l’amor és el que alimenta l’ànima de les persones. És el que ens mou des que naixem. El problema no és que estigui sobrevalorat. Penso que, igual que amb altres coses, ens hem adaptat (i no sempre de bones maneres) a ser allò que la societat vol -cossos, idees, treballs- i de vegades no trobem l'amor com a tal i ens fem a la idea que no ho necessitem. Potser per això aquesta falsa sensació de sobrevaloració.
AFV: Creus masclista associar la novel ·la romàntica a les dones o és una realitat de la qual no podem fugir? Creus que hi han homes interessats en aquest gènere i que podrien comprar el teu llibre?
HL: Sí, sens dubte és masclista. Avui dia, qualsevol gènere està disponible per a qualsevol persona. O potser les dones no llegim novel·la bèl·lica, històrica, policíaca o esportiva? Encara que malauradament les diferències de gèneres encara són presents avui dia en moltes situacions, cada vegada més la lectura és neutral, sense gènere. Hi ha molts nois amb pàgines a Instagram defensant la seva passió per la novel·la romàntica, alguns fins i tot són inspiracions de grans autores com ara @surfeandolibro de @rosegatebooks. Ja conec alguns nois que han comprat la meva novel·la i estic segura que passaran una bona estona de lectura.
AFV: Què hi ha de tú en el personatge de la Laura? T’hi sents representada? O ets més aviat una Alícia?
HL: No sóc la Laura, això ja ho vaig aclarir al meu últim post. Però la Laura està creada a partir d’emocions i vivències meves, de la mateixa manera que passa amb l’Alícia. Així que totes dues tenen una mica de mi. El llibre intenta plasmar dos tipus de dones i la relació amb l’amor: una més romàntica i somiadora, i l’altra més pràctica i realista. Si tingués que decantar-me, sens dubte seria Laura perquè sóc una romàntica sense remei. Encara que Alícia té el seu cor, tot i que no ho mostri tant.
AFV: D’on et ve l’afició per escriure?
HL: A l’escola ja era de les que escrivia poemes i relats, cada any em presentava als jocs Florals, però quan vaig voler fer alguna cosa més elaborada, malgrat ser molt creativa, no tenia una bona base (era de les que em costava llegir). Les meves històries no tenien un bon ritme sent a més molt fantasioses, no del gènere fantàstic, sinó que no eren fidels a una realitat amb què el lector pogués identificar-se. Una amiga que llegia tot el que jo li donava em va portar l’any 1994 a veure ‘Mujercitas’ per animar-me a explicar històries més reals. Perquè una cosa era escriure fantasia i, una altra, escriure coses de la vida que no has viscut i no saps plasmar-les. Allò no se sostenia i encara avui li agraeixo aquell bri de saviesa que em va brindar amb tan sols 14 anys. Després de la pandèmia la situació emocional que vivia era complicada i una tarda, després d'escoltar una d'aquelles cançons que et fan aixecar els peus, vaig decidir que havia de treure de dins tot allò que m'angoixava per poder continuar avançant. Vaig començar a escriure una història, ràpidament es va bifurcar i va agafar un altre camí i cada vegada que escrivia aquell camí s'anava fent més clar. Sóc escriptora brúixola, em deixo portar sense guions i els meus personatges dicten per on seguir la història. En uns dies em vaig descobrir escrivint cada dia, fins i tot des del mòbil, em vaig deixar emportar. No vaig posar fre a aquella meravellosa sensació de crear i deixar-se emportar. Vaig treure tot el que tenia i no vaig deixar d'escriure per veure fins on em portava… Amb el llibre gairebé acabat, vaig deixar llegir el manuscrit a un parell d'amigues i em va sorprendre que els agradés, així que em vaig anar animant i abans d’acabar-ho ja m'havia plantejat, i gairebé decidit, publicar-ho. Era un repte, un petit somni de vida que agafava forma després de molts anys.
AFV: També tens inquietuds pel món de la fotografia o la pintura. Artista frustrada?
HL: No diria frustada. Sóc una persona molt creativa, i sempre he necessitat expressar-ho d'una manera o altra. Manualitats, pintura, ball, fotografia, escriptura... Tot allò que ens fa expressar fa curar. A mí m'ajuda a canalitzar la meva part més creativa i donar-li forma. No hi ha res més meravellós que crear.
AFV: Sense fer spoiler, el llibre deixa un final ben obert. Ho interpretem com un ham per deixar amb la mel a la boca els teus lectors? Tindrem aviat una segona entrega amb les històries de la Laura?
HL: És una bilogia. Són dos llibres que expliquen una història. La idea era fer-ne un, però com vaig explicar abans, la bogeria de deixar-se anar va desembocar en un manuscrit de gairebé 300 pàgines i més de 110.000 paraules que no havia acabat i encara volia explicar més coses. Així que vaig decidir fer un tall per fer la història en dos llibres. El repte era aconseguir publicar-lo perquè veiés la llum i, si l'acceptació era bona, publicar també la segona part que, si tot va bé, sortirà abans de Nadal, ja que s’ha colat un altre projecte que veurà la llum abans, però com autopublicació.
AFV: Troba moltes dificultats un escriptor primerenc a l’hora de publicar el seu llibre? Com ha estat la teva experiència en aquest sentit?
HL: Sí i no. Depèn que busquis. L'autopublicació és una opció econòmica, per exemple mitjançant Amazon, però laboriosa. Altres editorials et publiquen, però la tirada de 50 llibres et pot sortir per gairebé 500 euros. Malgrat que tens el control de tot, de vegades és arriscat fer una inversió sense saber si aconseguiràs recuperar-la. Aquesta era la meva por. Així que vaig optar per buscar editorials que poguessin publicar sense jo haver d’assumir despeses. Autografia (@editorialautografia) em va acceptar el manuscrit i, després de signar el contracte, vam decidir fer una tirada inicial de 70 llibres amb què jo vaig adquirir un compromís de venda del 70% i en superar-lo no hauria d’assumir cap cost per la publicació. Crec que el més difícil és fer el pas. La por de vegades ens cohibeix, ens deixa paralitzats davant una piscina, quan en realitat allò no és més que un toll.
